Com en una pel·lícula el passadís se’m feia etern vaig arribar a pensar que m’havia equivocat. Només volia tornar a una realitat d’un passat angoixant que potser no tenia remei. Però volia intentar-ho. Aquell present no el volia i buscava un futur perfecte, si més no, sense dolor, sense llàgrimes, sense por. Veig la nuesa del meu cos i tinc fred en una habitació calenta. Em vesteixo amb roba de paper i, estirada, espero la sentència. I l’espera se’m fa eterna! -Hola, com estàs? -Serà ràpid. -Ja veuràs! I, amb rodes, em portaren a la sala de la ciència. Veia cossos que es movien preparant tots els estris, paraules de consol es repetien fins que el vapor del silenci em distreu de l’agonia. Unes sàvies mans treballaven per sanar el meu lacrimal embussat, dues hores llargues. Després, veia el món a mitges amb dolor intens, punxant. Me’l destaparen l’endemà i se’m va caure el món al mirar-me al mirall. Creia haver-me equivocat! Però amb el temps milloro i sé que tard o d’hora sanarà i, aquell passadís tant llarg quedarà en un somni!
(març-2019)