El teu avi em regala la brillantor dels seus ulls negres cada matinada, per això li vaig regalar un poema un matí que escrivia versos a l’aire. Uns altres ulls també em captivaren quan s’obriren per primera vegada, i ara d’això ja en fa trenta-sis, els ulls negres de la teva mare! Saps? Abans de néixer ja t’estimava, frisava per tenir-te en els meus braços i descobrir el color que sospitava que, potser, tindrien els teus ulls. Són negres, sí! Uns ulls grans i negres desafiant el verd dels ulls del pare. I jo espero el dia per poder abraçar-te, i enfonsar-me dins de la teva mirada.
(24 d'octubre 2020)
(Dedicat al meu nét Marc en plena pandèmia del coronavirus)