Lentament vaig descobrint les teves carícies, la teva mirada. Per què tardem tant en adonar-nos de la seva presència? No són tresors amagats per cap pirata en cap illa deserta, ni estan tancats en un cofre ple de plata, or i precioses perles. Per què no volem veure-les quan les tenim tant a prop? Volem créixer en el nostre egoisme tots sols; volem fer créixer la nostra realitat en solitari; ens creiem amos i senyors de la nostra pròpia existència: amants, companyes desenfrenades i lliures, i esdevenim perdedors del més preat; del motor que engega allò del que no podem prescindir. Rebutgem les cadenes que ens empresonen, ens afoguem amb un alè de cloroform i cerquem un bosc d’ocells vora un mar infinit de llum i claror. I no ens adonem que el tenim a prop, que viu amb nosaltres i que és infinita la seva mirada, i les seves carícies ens acompanyen, igual que el cant dels ocells en aquell boscatge espès.
(per en Miquel - juny 2013)