Pujo les escales per trobar-te però aquest no és un poema d’amor, pujo buscant respostes a preguntes inquietants que em turmenten. M’endinso en un boscatge infinit ple de racons, on joves enamorats transformen en plaer petons robats al aire, vivint un present sense futur. Baixo a la plana on uns vailets i la seva alegria em fan somriure, contemplo el seu joc innocent i enyoro la meva infantesa. Veig famílies joves que passegen pensant en el seu futur, avis que s’aturen per contemplar el record del que han sigut. I jo continuo amb el meu present recordant amb enyor el meu passat i esperant el meu futur incert. Passejant pel parc pujava les escales per trobar-te i, vet aquí, que m’he trobat amb mi!
(octubre 2018)