En el mar de les paraules busco un mot de consol i les ones em responen amb tempestes: no t'amoïnis i espera que està a punt d'arribar, però no t'allunyis de la vora de la mar. Però és llarga la espera i cansada estic de caminar. Vaig trepitjant les pedres sense por de relliscar. Vaig a buscar l'ombra de la morera i als seus peus se m'acluquen els ulls. Al meu somni les imatges es barregen i veig el mar, les paraules, et veig a tu. Es pon el sol vermell i cau la tarda, però no el meu neguit per consolar-te. La suau brisa mou les branques i les fulles, al caure, em diuen a cau d'orella: no t'amoïnis i espera, que està a punt d'arribar, no t'allunyis de l'ombra que et donem. Però és llarga la espera i torno a casa. La lluna il·lumina aquest paper i tot el que he escrit fins ara es transforma en somni, mar, fulles, cel, i en paraules que a l'orella em xiuxiuegen: no t'amoïnis i espera, no t'allunyis mai més.
(juny 2009)