Em sento dins d’un forat que mai tindrà sortida fosc, buit, llarg. Les llàgrimes en ceguen amagant el somriure trist, confús, apesarat. Seient a la cadira contemplo el pas del temps dormint, somiant, plorant, sense saber si un dia podré tornar a somriure aquí, amb tu, demà, fruint d’un present tranquil sense baralles ni enveges que maten, els cors, trencats.
(octubre 2018)