Convalescència

Lentament vaig descobrint 
les teves carícies, la teva mirada. 
Per què tardem tant en adonar-nos 
de la seva presència?
No són tresors amagats 
per cap pirata en cap illa deserta, 
ni estan tancats en un cofre 
ple de plata, or i precioses perles. 
Per què no volem veure-les 
quan les tenim tant a prop?

Volem créixer en el nostre egoisme 
tots sols; volem fer créixer 
la nostra realitat en solitari; 
ens creiem amos i senyors 
de la nostra pròpia existència: 
amants, companyes desenfrenades i lliures, 
i esdevenim perdedors del més preat; 
del motor que engega allò 
del que no podem prescindir.

Rebutgem les cadenes que ens empresonen, 
ens afoguem amb un alè de cloroform 
i cerquem un bosc d’ocells 
vora un mar infinit de llum i claror. 
I no ens adonem que el tenim a prop, 
que viu amb nosaltres 
i que és infinita la seva mirada, 
i les seves carícies ens acompanyen,
igual que el cant dels ocells 
en aquell boscatge espès.

(per en Miquel - juny 2013)

marisa