Cada matí quan obro la finestra la veig que surt al balcó amb el cubell ple de roba neta, regalant al veïnat un perfum de bona olor. S’ajup encara amb agilitat. Estén una camisa blanca d’ell. Amb gestos delicats demostra l’amor que els uneix agafant pantalons, camises... i exposa, col·locant les pinces, el seu cos encara esvelt, un amor indefinit que es mostra en les seves mirades quan es troben, en els seus llavis quan es besen, en els seus braços quan s’abracen. (........) Cada matí quan obro la finestra la veig que surt al balcó amb el cubell mig ple de roba neta, regalant al veïnat un perfum de bona olor. Amb prou feina pot ajupir-se per agafar la seva brusa. Els seus gestos han perdut lleugeresa i, en posar les pinces, el seu cos ha perdut esveltesa. Però no hi és el seu amor. Malgrat tot, encara l’espera perquè sap que és indefinit.
(octubre 2016)